Desil·lusions (Micro-Conte)

Mirar cap al cel sempre l'ha ajudat, ho fa sempre que es troba desconsolat o sense respostes; des de petit somia estar entre els núvols, que s'imagina de cotó, lluny del malestar terrenal de la seva vida; són els seus amics, els seus aliats vers l'infortuni.
Justament ara es troba encabit en una butaca, sense espai per moure's, sense cap lloc d'on respirar, és dins un avió.
La dona del costat crida, crida amb totes les seves forces, els ulls pareixen que li hagin de sortir de les seves òrbites.
Des de darrera, sent com una persona entona una pregària, però amb tants de crits no arriba a entendre que diu exactament. L'avió està apunt estavellar-se.
L'hostessa, que havia rebotat contra terra fent-se un trau al cap, bloqueja l'hemorràgia amb el seu mocador de coll premut fortament contra el forat que du al front.
Tothom crida, xiscla i es desespera, només ell està seré, fins i tot dibuixa un petit somriure als seus llavis.
Ell té uns aliats! Sap que no li pot passar res, sempre ho ha somiat. Tanca els ulls i espera el moment que aquells cotonets l'elevin per damunt de tota aquella cridòria.
Quan ja fa una estona que duu els ulls tancats, decideix obrir-los amb un poc d'impaciència.
Només té temps a dir: Malparits! Vosaltres també m'heu abandonat!
Tot seguit l'avió es desintegra al xocar contra el continent, sense deixar cap passatger amb vida, només un nuvolet de pols que sembla dibuixar un petit somriure.